Moltes vegades creiem en el destí i creiem que al final tot acabarà com hem pensat que seria durant tota la nostra vida. Però molts cops no serà així, per sort o per desgràcia, no tot acaba com volem ni desitgem... ens tindrem que acostumar i ens tindrem que adaptar al que ens ha ofert la vida, la majoria de vegades potser no ens agradarà però tindrem que acceptar-ho i seguir lluitant contra tot per el que volem. Totes les histories tenen principi i final... el nostre ha arribat, aquí acaba tot, aquells dos nens enamorats de petits han desaparegut perquè tu ho vas decidir així, vas preferir emprendre nous camins, i a mi deixar-me enrere, crec que és hora de desenganxar-me i tirar en davant, començar de zero i dir adéu a tota aquesta absurda historia. El destí no ha volgut unir-nos en aquet cas... però si m’ha volgut unir amb el periodisme amb l'afició d'escriure..., la cosa per la qual sempre havia tingut una debilitat especial, l’abandonava però sempre el tornava a reprendre... quan pensava que ja no acabaria estudiant res relacionat amb aquesta afició que tinc des de petita, va la vida, em sorprèn i de manera indirecta em diu que aquet és el meu veritable camí a seguir.

Jo sóc...

Podria definir-me a mi mateixa... podria dir que sóc poruga però massa orgullosa i per això, l'orgull em porta a fer les coses que em fan por. Podria dir que sóc difícil de comprendre, que sóc egoista perquè vull gaudir de les persones que més estimo, que tot i això, mai exigeixo que em facin cas per molt que ho necessito. Podria dir també que dono importància a coses que possiblement una persona normal creu que són tonteries, però que per a mi signifiquen molt més. També podria dir que no suporto veure a la gent que estimo sofrir, que tinc moltes manies, que el meu caràcter és estrany i complicat, que hi ha massa coses que aconsegueixen que em molesti. Que sóc feminista i a la vegada una noia que es passa la vida vivint molt lluny del món, en el seu món de somnis i situacions que mai es compliran. Que acostumo a callar-me massa les coses fins que arriba un moment en què el detall més petit fa explotar la bombolla. Que somio tindre una historia d'amor de pel•lícula, que m'encanta fer enrabiar a la gent però no suporto que em maregin, que em fixo en aquells petits detalls de cadascú, que en la meva llista, seré quasi sempre l'última. Que ploro amb facilitat i que quan m’enfado val més estar lluny meu, sóc ordenada i desordenada a la vegada, m'encanta el periodisme però no tinc ni idea de com fer bons articles. Que sóc massa confiada en la gent i per això s'aprofiten de mi. Que massa vegades he deixat escapar els meus somnis per fer allò que creia que era el correcte, que penso massa les coses, que moltes vegades m'agradaria desaparèixer del món, que sóc una romàntica empedreïda sense cura.

Dicen que al mal tiempo buena cara, que después de la tormenta siempre llega la calma, pero que al fin y al cabo las cosas nunca cambian. Que todo lo que sube baja, pero que agua que pasa no mueve molinos. También dicen que todo el mundo merece una segunda oportunidad, pero que segundas partes nunca fueron buenas; que quien tiene boca se equivoca y que rectificar es de sabios. Que querer es poder y hace más quien quiere que quien puede, pero que quien todo lo quiere todo lo pierde, además que de donde no hay no se puede sacar. Que quien no arriesga no gana, que quien la sigue la consigue. Que no por mucho madrugar amanece más temprano, pero que a quien madruga Dios le ayuda. Que si te pica te rascas, que todo lo que escuece cura. Que no hay mas ciego que el que no quiere ver, que a palabras necias oidos sordos pero que a buen entendedor pocas palabras bastan. Que la confianza da asco. Y que quien no corre vuela, que ya se sabe que las apariencias engañan y que por supuesto que no es oro todo lo que reluce. Y mira que quieres que te diga si quien avisa no es traidor, que si te he visto no me acuerdo, y que a rey muerto rey puesto.