Fa ràbia, tanta ràbia, que et quedes sense res al cap, buit...i de dins teu surt un crit, amb força, però sense ganes, sense explicació i just has perdut la veu que les cames et fallen i caus a terra, de genolls, les llàgrimes cauen avall, no les controles, el teu cos tremola, no tens el control sobre teu, l'has perdut, t’arrossegues com pots fins un racó de l'habitació, buida, només escoltes el teu eco, els teus plors, les teves llàgrimes caient al terra, no hi ha res més, tu i la teva ràbia que ara s'ha convertit en una tristesa dura i sola, soledat.
No fas res, res per impediro, t’agafes les cames i t’encongeixes a manera de ferte una bola per protegirte, però protegirte de que?
De tu mateixa.
Tens por, molta por, no vols viure més així, vols tornar a ser tu, riure, saltar, parlar amb alegria i no tenir que fer un esforç per mantenir un somriure.
Tot i saber dissimularo molt bé, perquè amb el temps n’aprens, hi ha una cosa que encara et delata, els ulls, tenen aquell reflex de l’ànima, però no brilla, aquesta es fosca, apagada, no te ganes de brillar. Està sempre encesa ja que l’amistat d’unes poques persones molt especials la mantenen viva, i es el que l’obliga a no caure mai en l’oblit de la foscor.
Però tot i així, en els moments que no són a prop teu, tens una esgarrifança, el cos se’t congela, i tornes a estar davant de casa teva. Obres la porta, i entres corrents tancanla darrere teu amb un fort cop. Llences les coses a terra i et deixes caure sobre el llit amb el cos destrossat, tornes a plorar, tornes a perdre el control del teu cos, passen les hores, encara estàs al llit, estirada sense forces ja ni per plorar, tens els ulls inflat i les galtes vermelles de fregarteles per eixugar les llàgrimes, la veu ronca, estàs afònica, estàs estranya
Al final aconsegueixes fer moure el teu cos rígid, i t’arrossegues fins a la banyera, deixes que la roba et caigui fins als peus, i un cop lliure de les costures, deixes caure l’aigua calenta i el vapor sobre el teu cos gelat. Aquesta aigua quasi crema, però tu no ho notes, encara estàs massa rígida per a notar res, les gotes d’aigua van caient i passa l’estona.
Surts de la banyera, t’eixugues i et poses el pijama, ja es un acte mecànic.
De cop escoltes un: el sopar es a taula.
Camines amb esforç al menjador, et mires el plat, te’l menges, tot i deixarne més de la meitat.
Et pregunten: que et passa?
Resposta: em fa mal el cap i no tinc gana, vaig a dormir.
Tornes per on has vingut, tenques la porta de la teva habitació, calma, silenci. Mires al teu voltant, ningú. Segueixes observant i t’apropes al suro que tens penjat en el qual tens mil fotos de bons moments, les mires, les acaricies, tanques els ulls i ho veus tot tan clar...
Els obres, tornes a estar tu sola en la teva habitació, les fotos les tens contra el pit, arrugantles, et toques la cara, està mullada, et toques els ulls, ja els tornes a tenir inflats.
Per que fa tan de mal mirar enrere si has sigut feliç?
